També es van convertir en refugis de forma natural els soterranis de les fàbriques de la ciutat o les places dels barris, veritable centre de la vida col·lectiva popular. També es van construir refugis iniciats a partir d’un encàrrec particular.

Normalment aquests es construïen per galeries, a partir de la tècnica de la volta catalana, unides entre si i amb espais destinats a les infermeries o als banys i amb una entrada feta per evitar els possibles efectes de la metralla o de les explosions a l’exterior. També les institucions municipals van projectar i van construir, a partir de tècniques de construcció més modernes, encara que de forma menor, refugis de tipus cel·lular, organitzats per habitacions, que volien ser reconvertits, un cop acabat el conflicte, en espais d’ús públic per als ciutadans en forma de banys públics, pàrquings o biblioteques. Projectes que, igual que els intents de connectar els diversos refugis d’alguns barris entre si, portant la vida col·lectiva al subsòl, cercaven possibles usos futurs per a la ciutadania en una nova normalitat democràtica.